El color com a transmissor d´idees

Albirar el valor subjacent al fenomen vibratori del color en totes les formes d'expressió, ja sigui artística, terapèutica o domèstica, ens condueix a veure que cadascun dels colors va tenir el mateix significat a tots els pobles de l'antiguitat, encara que aquests territoris no estiguessin encara comunicats entre si. Això ens pot indicar l'existència d'un origen comú, que entronca amb el bressol de la humanitat. La Història situa aquest bressol o matriu bàsicament en la ideologia i la religió que va desenvolupar el poble Persa (sense entrar ara a altres civilitzacions desaparegudes).

Parlar del color sempre vol dir parlar d'un llenguatge. Tot llenguatge té un abecedari, uns signes, uns símbols combinables entre ells, amb unes característiques i uns valors utilitzables per l´home. El color és exactament això: un sistema de valors i de codis per poder comunicar idees. Aquest codi, aquesta combinació de símbols i vibracions, el llenguatge del color, fou la gran eina de comunicació dels valors interns de les religions i de l'art; més tard ho va ser de l'heràldica, sobretot a partir del segle XV, i també de la medicina, al llarg de tota la Història i en molt diferents civilitzacions.

El llenguatge simbòlic dels colors, considerat antigament com una ciència basada en certs codis de transmissió, va passar de la civilització de Pèrsia a l'antic Egipte, a l'Índia, a la Xina, a Grècia i també a Roma. Més tard, aquests codis van reaparèixer a l'edat mitjana, i els veiem en el seu aspecte artístic als vitralls de les magnífiques catedrals gòtiques, obres d'experts alquimistes coneixedors de les veritats essencials de l'univers

i del llenguatge de les diferents energies, éssers sensibles i conscients del benefici que aquests efectes cromàtics aportaven a la salut ia l'ànim dels homes.

De molt diverses maneres, el color va ser utilitzat sempre com a llenguatge simbòlic per transmetre codis i idees i, en resum, com a mitjà de transmissió de coneixement. Per tant, la llum i els seus colors, com a sistema de coneixement i com a codi cromàtic, és doncs també un mitjà d'evolució i de superació de negativitats o situacions insanes.

Actualment, amb la recerca recent dels valors primordials en relació amb l'ànima de l'ésser humà, els atributs i els valors actius de cada color comencen a reutilitzar-se, en diferents àmbits, per al benefici curatiu i equilibrador de l'home, tant en l'aspecte biològic com a psicològic, sanitari, i fins i tot estètic/decoratiu, encara que realment encara és una minoria d'artistes avantguardistes els que manegen el color des del punt de vista energètic i terapèutic.

El fenomen del color, tant a l'antiguitat com avui dia, entronca amb el dualisme de la llum i de les tenebres, un dualisme que ens ofereix bàsicament dos prototips de colors. Fins i tot antigament només s'admetien dues forces matriu, dos colors primigenis: el blanc i el negre, dels quals es derivaven tots els colors coneguts. Conforme la religió de cada home es va anar allunyant dels seus principis i es va anar degradant, és a dir, perdent grau i significat, també es va anar oblidant el significat simbòlic dels colors i la seva procedència. En realitat, podem veure que tota religió neix de l'espiritualitat i s'extingeix en el materialisme; això és una cosa que, tristament, venim comprovant els homes durant diversos segles.

Tot i que, quan s'extingeix una línia religiosa o espiritual, alhora neixen noves visions sobre l'aspecte espiritual de l'ésser humà. Aquest llenguatge misteriós del color, però, ha anat reapareixent sempre, ple de vida, de significat i d'utilitat, alhora que ho feien també els valors de la veritat religiosa i espiritual. Actualment ha ressorgit a la vida de l'home aquesta eterna recerca del significat de la Realitat, en especial amb el que anomenem Espiritualitat Integral (veure Ken Wilbber) encara que estiguem dins aquest gran context materialista en què avui vivim però que tots, d'alguna forma , comencem a qüestionar-nos.

D'aquesta manera es pot dir, sense gaire marge d'error, que l'art va néixer de la religió. Recordem que la pintura, l'escultura i l'art estatuari, van néixer per honrar la Divinitat i es feia servir per ornamentar els recintes sagrats i els temples, d'on va néixer també l'art de l'arquitectura, com una manera més de dignificar i honrar la Divinitat. L'art no va ser mai un producte per a la vulgo.

A les antigues vivendes particulars, sòbries en les seves formes i útils en les seves funcions, ningú tenia pintures o escultures per al seu gaudi o per a l'embelliment de les parets; tan sols es trobaven aquestes representacions formals i cromàtiques, és a dir, murals, pintures, escultures de fusta o pedra, dins dels temples i en llocs d'invocació o apropament a la divinitat. La popularització de l'art va ser molt tardana. Així, doncs, l'art no només era una manifestació estètica per als profans, sinó que l'art, en totes les seves expressions, era considerat com el dipositari dels misteris sacres, i un mitjà de comunicació humana que explicava els principis sagrats, l'origen del univers i la naturalesa de lenergia divina. El llenguatge de l'art informava el vulgo de les veritats sense temps. I aquest llenguatge complex utilitzava dos sistemes de codis combinats entre ells: el color i les formes arquetípiques. Cada color i cada disseny sintètic o arquetípic, contenia una simbologia específica, que alhora plasmava una idea.

Un exemple de la utilització de l'art com a mitjà de comunicació el podem veure a les primeres tanques publicitàries de la Història, que es van realitzar al voltant del segle X, en plena època romànica a Europa; em refereixo als Pantocràtor, els murals ovalats, pintats sobre els murs de les esglésies de llavors, purs “anuncis” que informaven visualment (no amb paraules, com ara, sinó només amb imatges plenes de contingut) de l'existència d'un Déu totpoderós que regia i ordenava tot el cosmos (representat per l'el·lipse blau al voltant de la figura central); eren pintures a la fresca plenes de símbols encriptats en cadascun dels dissenys, arquetips, gestos o 'mudres' i colors que s'observen a cada fragment de la gran tanca publicitària, fruit tot això d'un intens procés d'abstracció i 'essencialització' per part dels seus realitzadors (que en aquella època, per cert, encara no es deien 'artistes') i que portaven un missatge visual, sintètic però concret, al poble, encara analfabet.

El llenguatge dels colors sempre s'ha considerat com una degradació o derivació de la llengua divina. El Gènesi diu: Jo poso el meu arc als núvols, i aquest serà la peça del pacte entre Mi i la Terra (G. 9/13). Si fem un repàs breu d'aquesta matèria tan poc estudiada, veiem que des de les albors de la Història, l'arc de Sant Martí és l'emblema dels atributs divins. A la mitologia grega, Iris és la missatgera dels déus, i el seu cinturó de colors era el símbol de l'aliança entre Déu i els homes. Els sis colors de l'arc de Sant Martí (no set, com veurem) i tots els tons intermedis d'aquestes sis vibracions, eren els símbols de les sis energies primàries que tot ho abraçaven, juntament amb el blanc, color de síntesi, unió i puresa. El negre es considera l'úter de la creació, l'absència o la vacuïtat de què tot parteix.

Durant segles hi va haver fins i tot regles severes respecte a aquests símbols. El llenguatge de la geometria, així com el llenguatge cromàtic i els codis que contenien, era de naturalesa sagrada i, per tant, no podia ser emprat a la lleugera. Per exemple, a Roma, qui es posava o qui venia una tela de color porpra, era condemnat a la pena de mort. També a la Xina, que vestia o comprava robes amb els dibuixos prohibits del fènix i del drac, s'exposava a tres anys de desterrament ia tres-cents bastonades a l'esquena. Hi havia un llenguatge cromàtic i formal sagrat i no profanable.

Moltes pintures índies, o egípcies, així com les pintures etrusques, van ser totes realitzades amb tintes planes de color brillant, sense mitjans tons i, pel que sembla, només podia ser així. Era una norma, no transgredible, utilitzar només colors purs i nets. Tant el dibuix com les formes i el seu color, es considerava que tenien un significat profund, útil i molt concret, per tant, recórrer als tons mitjans, hagués creat confusió i per això era severament reprimit a la seva època. Sabem també que els vitralls de les esglésies cristianes, així com les pintures egípcies, tenen un doble significat: un aparent i un altre ocult; un per al poble, i un altre regit per les creences místiques i utilitzat pels savis, la major part grans místics i experts alquimistes coneixedors del poder vibratori dels números, els codis geomètrics i el color.

A partir del Renaixement va ser quan la llengua divina dels colors va quedar oblidada i la pintura va passar a ser un art, ja no una ciència. Tant la pintura com l'arquitectura i l'escultura contenien uns principis alquímics, matemàtics i metafísics d'alt valor. La simbologia dels colors tan sols es va mantenir una mica, a nivell popular, gràcies als emblemes dels escuts d'armes ia l'art heràldic en general, amb els seus esmalts significatius, encara que cada vegada resultés més confusa la simbologia heràldica, tant la de els colors emprats com la dels seus símbols formals.

En síntesi, el color i el seu significat, es pot considerar el fil d'Ariadna que ens guia pel laberint de les antigues religions i tot allò que se n'ha derivat, tant en el camp de les arts, de la comunicació i del màrqueting, com al camp de la sanació (o curació del cos i de l'ànima), de la terapèutica energètica avançada, i de l'harmonització sana i coherent dels espais habitables.

Marta Povo, nascuda a Barcelona el 1951, ha estudiat Història de l'Art i Antropologia cultural. També s'ha format intensament en medicines alternatives i energètiques, capacitant-se cronològicament en Quiromassatge, Reflexologia, Reiki, Cristaloteràpia, Flors de Bach, Medicina Tradicional Xinesa i Acupuntura. Actualment integra la seva activitat terapèutica amb la pedagogia i la literatura, i és autora de nombrosos llibres. És autora de L'Amor i la Mort, CoCreació, Madeleine i Més enllà de l'emoció, publicats a Tarannà Edicions.