Quan els núvols pensen per tu

Hi ha dies en què els pensaments s'entesten a enfosquir-nos l'ànima com si fossin núvols baixos, d'aquells que no deixen passar la llum ni tan sols entre els plecs de la mirada. Ens assalten de sobte, amb una obstinació que frega la crueltat, i ens arrosseguen cap a espirals que no hem triat. I, tanmateix, quina força tenen per fer-nos creure que som allò que pensem!

El mestre zen Shunryu Suzuki escrivia: “Deixa que els pensaments vinguin i vagin, però no et muntis en cap d’ells”. Aquesta idea, tan simple com revolucionària, ens convida a recuperar el lloc que ens pertoca: l'espai des del qual observem, i no pas aquell que es perd en el remolí. No cal lluitar contra el pensament, sinó oferir-li un seient des del qual pugui marxar tan suaument com ha arribat.

Hi ha una tendència a identificar-nos amb la nostra ment, a creure que cada pensament que ens visita és un reflex fidel del que som. Però no som els pensaments. Som el silenci que els observa, la consciència que els travessa. I quan som capaços de recordar-ho, comencem a recuperar la llibertat interior.

Epictet deia: “Les coses no ens afecten per elles mateixes, sinó per la interpretació que en fem”. Quan un pensament negatiu ens encadena, no és la seva presència el que ens empresona, sinó la credibilitat que li atorguem. Podem mirar-lo als ulls i dir-li, amb la calma serena dels qui han après a estar presents: “Et reconec, però no et necessito”.

Potser la clau és tornar al present, aquest refugi senzill i preciós on no hi ha judicis, només vida. Escoltar el cant d’un ocell, sentir la textura de la pròpia respiració o contemplar la dansa d’un fulla en l’aire. És en aquests gestos petits que la consciència es desperta i ens recorda que som immensos.

Els pensaments són com núvols, sí. Alguns amenaçadors, d'altres només transitant. Però sota ells hi ha sempre el cel -ampli, obert i il·luminat- que som nosaltres.

Joan Carles Sasplugas