Malalts d’escriure

Vet-me, finalment, a la neu, al sol,

un cop més en un sanatori.

Em volen deixar quinze dies a l’habitació.

Sempre comencen per aquí.

“Les veus de la malaltia”, Paul Éluard, 1933

La tisi va inspirar La muntanya màgica de Thomas Mann i La traviata de Guiseppe Verdi. Malalt de tuberculosi va escriure Franz Kafka, però també John Keats, Simone Weil i les germanes Brönte, i més a prop el poeta Màrius Torres. Susan Sontag va parlar de la malaltia i les seves metàfores amb la voluntat de reflexionar sobre els prejudicis i els eufemismes que envolten certs diagnòstics.

L’efecte terapèutic que té l’escriptura es relaciona amb alliberar emocions, reflexionar sobre pensaments i sanar ferides obertes que cal veure i aprendre a cicatritzar. Té a veure amb l’intent d’entendre la psique humana quan sembla que alguna cosa molt profunda ha deixat de tenir sentit i no aconseguim comprendre-la.

Des de temps immemorials, és alliberador donar cos, a través d’un imaginari més o menys fictici, a una situació interior que se sent incomprensible i ens fa patir. I és que un treball de creació, qualsevol que en sigui el format, és la cara visible del que ens passa a dins, fins i tot quan no ho volem veure. Ja ho deia Marguerite Duras amb la seva contundència habitual: “Escriure té a veure amb allò que ni tan sols l’autor coneix de si mateix”.

Qui sap si per això la malaltia, amb el canvi de regles de joc que imposa en quasi tots els aspectes de la vida, va esdevenir per a aquests grans escriptors la gran invitació que necessitaven per mirar-ho tot de nou com si fos la primera vegada i recuperar aquella mirada infantil que et fa fer-te les preguntes més senzilles, les primeres de qualsevol infant: per què, on, qui, quan, etc.

I qui sap si també per això, havent descobert el poder guaridor de les paraules, van arribar a poetitzar experiències tan dures que a qualsevol de nosaltres ens haurien enfonsat. “I travessada al bell mig del front la punta de la gran agulla de ferro”, escrivia Franz Kafka al relat A la colònia penitenciària mentre unes terribles cefalees de raïm el paralitzaven de dolor.

Deixem, doncs, que el que no coneixem de nosaltres mateixos esdevinguin lletres sobre un full blanc en el qual llegir-nos i entendre’ns una mica més a nosaltres i als altres.

Deixem-nos embriagar per les paraules, que, com deia Rudyard Kipling, “són la droga més potent que ha inventat la humanitat”.

Gemma Garrigosa

(Autora de “Recuperar el poder perdut”, publicat en aquesta editorial)