Llegir, com escriure, ja és cosa de valents

Per a molts llegir és tan una necessitat, que si fos prohibit, ens sortirien pústules al cos i bilis per la boca. Ens és indispensable per no perdre’ns, perquè algunes ferides no acaben mai de cicatritzar, i el que mirem de fer endrapant llibres és posar-hi una tireta rere l’altra, a veure si així fan menys mal algunes arestes de la realitat. Després de tot, ens permet estar a peu d’escena, i això, en temps líquids, és sovint un acte de gran valentia.

Per a d’altres, potser menys aventurers, llegir arriba només en aquell moment d’urgència de quan un conflicte desmesurat atrapa. Aleshores tant hi fa quina lectura t’acompanyi, perquè el que busques és no perdre del tot l’alè que et queda. I aquí tires de qualsevol prosa que et retorni la irreductible ànsia per la vida, que és el que marca la diferència.

Per això ara que escric sobre l’escriure no puc evitar de recordar amb dolça nostàlgia aquells llibres al bidet del lavabo dels meus tiets. El que aleshores em semblava blasfem, que és unir literatura, la que sigui, amb el fet escatològic, ara em sembla una manera des acomplexada d’acostar-se a aquell tros de vida que un autor desconegut ha volgut compartir amb tu.

Fa temps que he deixat de fer-me l’harakiri desterrant de les lleixes literatures que en diuen “menors”. Ara més que mai em mereix respecte tenir el coratge de fer l’acte audaç que comporta posar en paper o en pantalla el que un pensa, sent, creu o veu.

Si només em permeto renegar d’una cosa per aquestes dates és de la “literatura de merda” que surt a passejar massa sovint amb més pompa de la que caldria.

A mi si m’han de trobar, que sigui ballant a la corda fluixa on es gronxen els que volen narrar històries sense pensar en qui els llegirà, mentre despullen l’ànima que els crema.

Sant Jordi 2025