La visita

Encara ho recordo com si fos ahir, però ja fa més de tres anys. Anava caminant de pressa pel corredor de la planta baixa de l'empresa on treballo, un corredor que té uns cent metres de llargada i comunica dos edificis, i on hi ha alguns sofàs per rebre les visites si no es vol que pugin a les oficines, quan vaig veure la senyora R. que estava asseguda amb el nebot, que també treballa a l'empresa.

1. també havia treballat a la nostra empresa durant més de quaranta anys fins al moment de la seva jubilació, fet que es va produir a principis dels anys vuitanta, poc abans del trasllat de l'antiga seu central de l'empresa a l'actual, ubicada a la part alta de la ciutat i que és on estem situats al moment dels fets.
2. i jo havíem treballat plegats el temps suficient per conèixer-nos i explicar-nos coses de la nostra vida personal. R. era soltera i havia centrat totes les seves il·lusions que el seu nebot, amb qui la vaig veure aquell dia, pogués entrar a treballar també a l'empresa, tant pel tipus de treball com per l'estabilitat que representava aquell lloc i per la bona remuneració que comportava.

Encara recordo l'alegria que va tenir, i que em va manifestar clarament, el dia que es va confirmar que havia aconseguit la plaça, després de superar un procés de selecció difícil, al qual es presentaven milers de candidats.

El fet és que des de la seva jubilació no l'havia tornat a veure. El seu aspecte físic era bo, molt semblant a com la recordava poc abans de jubilar-se, i portava un vestit jaqueta de color bordeus que li asseia molt bé. Fins i tot vaig pensar:

—Caramba amb R., sembla que per a ella no passa el temps!

El meu primer impuls va ser anar a saludar-la, sobretot després que m'hagués vist, però no em va reconèixer, cosa normal per altra banda, perquè la darrera imatge que havia de tenir de mi era la d'un jove de poc més de trenta anys, amb bastant pèl al cap, barba i vestimenta pròpia dels anys setanta. Ara, en canvi, que acabava de fer els cinquanta, del meu cap ha desaparegut aquella pelambrera, no porto barba i vaig bastant ben vestit per anar a treballar. En definitiva, era gairebé impossible que em reconegués.

En aquells moments tenia molta pressa perquè arribava tard a una signatura de papers, una gestió que no m'havia d'ocupar més de deu minuts o un quart d'hora, per la qual cosa vaig optar per saludar-la a la tornada, creient que encara els trobaria, tenint en compte el caire de la conversa que semblava que hi havia entre ella i el seu nebot.

No vaig trigar ni els deu minuts inicialment previstos, quan ja estava de tornada pel mateix lloc on creia que estaven tia i nebot. Lamentablement ja no hi eren i vaig deduir que cadascú havia pres el seu camí.

—Llàstima —vaig pensar—, amb les ganes que tenia de saludar-la.

No em vaig atrevir a posar-me en contacte amb el nebot, perquè si bé el coneixia de vista i referències, mai no ens havíem tractat i, en aquella època, treballàvem en departaments diferents. No obstant, em vaig prometre que més endavant li trucaria, em donaria a conèixer i li preguntaria per la seva tia. El fet és que els dies van anar passant i em vaig oblidar del tema.

Des de fa cosa de mig any, la meva situació professional ha canviat i s'ha produït la coincidència de ser destinat al mateix departament on treballa el nebot, per la qual cosa vaig recordar els fets i li vaig preguntar per la seva tia:

—Va morir —em va respondre.

—Caramba! Quan? No ha de fer gaire, ja que fa cosa de tres o quatre anys us vaig veure xerrant asseguts en un sofà del vestíbul i vaig estar a punt de saludar-la.

—Com? Estàs segur del que dius? La meva tia R. va morir fa més de deu anys.

—Hòstia! —vaig exclamar—, doncs, sí que tinc bona percepció del temps transcorregut. Un fet que ha passat fa més de deu anys i crec que només n'han passat tres!

—És més —va afegir— estic segur que aquí mai no m'ha vingut a veure, perquè els últims anys de la seva vida els va passar en una cadira de rodes, ja que poc després de la jubilació va patir una embòlia que la va deixar mig impossibilitada.

Vaig callar i vaig tornar a recordar l'escena. És més, com més hi pensava més fresc tenia el record i l'estranya sensació que vaig tenir aquell dia quan els vaig veure xerrant tan amigablement, i com em va mirar durant uns instants.

Li tregui importància al fet, fins que fa una setmana, regirant uns papers personals que tenia en una carpeta, van aparèixer uns resguards signats per mi, amb data octubre de 1997, enmig dels que hi havia un paper, d'aquests que se'n enganxen i s'enlairen, on havia escrit:

“Localitzar el telèfon del nebot de R. i preguntar-hi.”

Jaume Salinas va néixer a Barcelona a mitjans del segle passat. Ha desenvolupat la seva activitat professional en una important entitat financera. A principis d'aquest segle, va iniciar la seva activitat com a editor. Articulista i conferenciant, és autor també dels llibres “Avui convido Jo”, “Senyals” y “Senyals 2.0”.