Escarment

Mai no podré oblidar aquella maleïda tarda del mes de juliol. Els meus pares havien sortit a sopar amb uns amics, per la qual cosa vaig aprofitar per muntar una festa a base de pizzes i coca-coles, amb tres amigues més: Lidia, Remei i Marta, una de les quals, Lidia, ens havia promès emocions fortes , perquè era una experta a l'Ouija, un instrument que permetia connectar amb 'el més enllà', per trobar les respostes a qüestions importants respecte als estudis i les relacions amb els nois de la nostra edat.

—Heu de creure en el vostre poder —va dir la Lidia—. Quan alguna de nosaltres faci una pregunta, totes ens hi hem de concentrar i deixar-nos guiar pel got, perquè aquest instrument, guiat per una energia superior a través nostre, ens conduirà a poc a poc fins a trobar la resposta adequada. Ens va acabar d'ensinistrar ràpidament, abans de començar aquella sessió que prometia ser interessant i, perquè no dir-ho, plena de misteri i emoció.

Les primeres preguntes van ser les típiques: com em dic?, quina edat tinc?, però a poc a poc la cosa va anar degenerant cap a un altre tipus de preguntes més indiscretes: fulanita s'entén amb menganet?, el Marc em demanarà si vull sortir amb ell?

I així vam estar un parell d'hores, entre preguntes més o menys serioses i altres de més xunges, fins que en un moment determinat vam començar a notar una olor molt estranya.

—Que estrany! —va dir la Lídia, mentre anava a la cuina, perquè semblava que en sortia la mala olor.

—Hòstia, noies! —exclamà—, quina de vosaltres ha vingut a la cuina i ha deixat les aixetes del gas obertes? —va preguntar amb mala cara a les amigues.

—Però què dius? Estàs boja? No te'n recordes que hem demanat les pizzes i ens les han portat encara calentes i no ha calgut posar-les al forn? li va contestar Remei.

—Doncs, alguna de vosaltres ha hagut de tocar les aixetes, perquè tots tres estan oberts i el gas surt a tota vela —li va contestar la Lidia.

El cas és que cap de nosaltres no recordava haver anat a la cuina per res i no vam saber donar cap explicació racional al fet. Van tancar les aixetes i van tornar a la taula del menjador, on hi havia l'Ouija, per continuar fent preguntes.

—Ha estat un avís? —va preguntar la Lidia. Un silenci sepulcral es va apoderar del lloc, però no vam obtenir cap resposta satisfactòria. Poca estona després, tornàvem al mateix tipus de preguntes que fèiem poc abans de l'incident de la cuina.

Finalment, fos perquè estàvem cansades i allò s'havia convertit en una font d'avorriment, ja que no contestava allò que nosaltres volíem, el cas és que ens cansem i ho deixem córrer. Vam posar una pel·li de vídeo i vam començar a comentar que això de l'Ouija era una mezmez, que semblava mentida que haguéssim cregut que un senzill got conduït pels nostres dits pogués donar algun tipus de resposta, i així altres arguments per autoconvèncer-nos que allà no havia passat res, inclosa la Lidia, que inicialment la consideràvem experimentada en aquell instrument.

No obstant això, cap de nosaltres no vam poder donar una resposta satisfactòria a l'incident de la cuina.

Era la una de la matinada, i quan es va acabar la pel·lícula de vídeo, vam decidir que era millor que cadascuna se n'anés a casa, perquè l'endemà al matí els respectius pares ens farien aixecar aviat per anar de cap de setmana.

Al mateix temps que ens acomiadávem, vam trucar a l'ascensor que havia de portar les meves amigues. Mentre ho esperàvem seguim fent conya de la ouija, de nosaltres mateixes i de les amistats implicades a les nostres consultes. L'ascensor era una mica antic, amb un botó per trucar-lo i dues llums: la que assenyalava que estava en marxa, de color vermell, i la que indicava que estava disponible, de color blanc. La porta de l'ascensor era de ferro, sense vidre per on veure que arribava l'aparell. Aquell dia, la llum blanca estava fosa, però sí que funcionava la que indicava que estava en marxa, que s'havia encès quan premem el botó perquè pugés.

Després d'uns minuts d'espera, sentim que l'ascensor havia arribat al replà i s'aturava. La llum vermella s'havia apagat. La Lídia, sense mirar la porta, la va obrir al mateix temps que s'acomiadava i convidava les altres dues amigues a anar-hi.

—Vinga va, anem-nos-en una punyetera vegada que ja s'ha fet tard.

—Cura! —va cridar horripilada la Marta, al mateix temps que parava la Lídia, agafant-la pel cos, que ja havia començat a fer el moviment cap a l'interior de l'ascensor. Es va girar i va contemplar horroritzada que allà on havia de ser l'ascensor no hi havia res, només un forat buit i negre.

Des d'aquella maleïda nit cap de nosaltres quatre no hem tornat a tenir ganes de jugar mai més amb aquell infernal instrument del dimoni. Quedem massa escarmentades!

Jaume Salinas va néixer a Barcelona a mitjans del segle passat. Ha desenvolupat la seva activitat professional en una important entitat financera. A principis d'aquest segle, va iniciar la seva activitat com a editor. Articulista i conferenciant, és autor també dels llibres “Avui convido Jo”, “Senyals” y “Senyals 2.0”.