El camí del dol

Marta, la meva estimadíssima esposa, va morir i, en morir ella, també ho va fer una bona part de mi.

Com tants altres, de la nit al dia em vaig trobar abocat a una situació dantesca a què “sobreviure”. Sense disposar de recursos ni cap preparació, fora de la meva pròpia capacitat de reacció, em trobava davant d'una realitat vertiginosa i inevitable. A sobre, per si no n'hi hagués prou amb tot el dolor que esquinçava les meves entranyes, aviat descobriria que fins i tot jo mateix m'havia convertit en un complet estrany per a mi.

Amb aquestes pàgines voldria poder arribar a qualsevol persona que, havent passat o no per la pèrdua d'un ésser estimat, estigués veritablement interessada a endinsar-se més en el veritable significat de la vida i, per què no?, de la mort. Aquesta vida tan valuosa que massa sovint ens escapa de les mans, sense que arribem a apreciar la seva grandesa, extrema bellesa i significat (...).

Trobaràs, juntament amb experiències personals, un resum de totes i cadascuna de les “fases” per les quals habitualment se sol passar en el procés del dol, esperant que, en facilitar-te aquesta informació detallada, puguis disposar de suficients dades per entendre que :

1.- És absolutament normal el que sents i et passa en aquests moments.

2.- Hi ha un procés lògic, unes “etapes” per les quals passaràs. Aquestes no són ni fixes ni inevitables, atès que el camí del dol és una cosa molt personal i intransferible. Cada persona evoluciona al seu ritme, sense que es pugui fer cap comparació ni cap valoració entre els qui estan transitant per aquest “viatge”. Però sí que et poden donar una idea aproximada sobre el moment en què et trobes.

3.- Encara que avui pugui semblar-te del tot impossible i, potser, fins i tot insultant, cal que sàpigues que un dia trobaràs la pau una altra vegada acomodada al teu interior. És veritat, res no tornarà a ser el mateix, i en això portes tota la raó però, a la llarga, i després de molta feina i patiment, el teu creixement personal et portarà a l'equilibri. Et convertiràs en algú amb uns valors que, avui, et poden resultar del tot inimaginables. Però és el que espera al final del camí que acabes de començar, si perseveres. T'ho asseguro. Pots convertir-te en una expressió viva de la bellesa del teu ésser estimat.

4.- En el cas que no puguis portar-ho sol/a, has de saber que hi ha centres i grups d'ajuda especialitzats, on trobaràs el suport i suport que necessitis. Fes-los servir sense dubtar ni un instant. Ells sí que saben pel que estàs passant, “parlen el teu mateix idioma”, comprenen sense jutjar i seran un punt de referència de valor incalculable.

5.- Ara no és el moment d'heroïcitats ni grans decisions, necessites temps. Temps per sentir, temps per plorar, temps per al silenci, temps per a preguntes, temps per reflexionar, temps per... Dóna't tant de temps com necessitis i no prenguis cap decisió important en aquests moments. Per res t'estic dient aquella típica frase que “el temps ho cura tot”, perquè no sé qui la va inventar, però el que et puc assegurar és que a la seva vida havia passat per una pèrdua. El temps NO guareix res, serà el que facis amb aquest temps el que et permetrà prestar atenció a les teves ferides. Identificar-les, donar-los nom, cercar la cura, aplicar-la i saber que li dónes el seu temps perquè doni els resultats desitjats. I si s'infecta, perquè sol passar, tornar-hi tantes vegades com calgui, ja que l'únic objectiu és arribar a la completa sanació, amb cicatriu inclosa, però sense que per això quedi rastre de dolor. A això, i no a una altra cosa, és a allò que ens referim quan parlem de donar-nos temps. Aprèn a respectar i estimar els teus temps.

6.- No reprimeixis el plor, plora quant et vingui de gust!, és molt important acceptar el teu dolor i deixar-lo sortir a flor de pell. Quan estiguis sol/a, deixa que les llàgrimes ho expressin en la més absoluta intimitat, no les reprimeixis, no tinguis por, et faran un bé inimaginable. No neguis cap sentiment, deixa'ls aflorar sense por, t'ajudarà a avançar en el teu dolor.

7.- No pateixis en absolut per si algun dia pots arribar a oblidar, això no succeirà MAI. No oblidem, transformem. El dolor a poc a poc, molt lentament, anirà donant pas a la gratitud, reconeixement i orgull més profunds que puguis imaginar, vivint i incorporant la seva “presència” de manera molt neta, clara i enriquidora.

8.- És important que no oblidis que en aquests moments no hi ha paraules de consol, i molt poca gent estarà a l'alçada del que necessites, encara que no per manca d'interès i bona voluntat per part seva. Res no ens preocupa més que veure patir un ésser estimat, desitjant la seva recuperació gairebé de forma miraculosa, i això porta molts a cometre errors de gran calibre, però intenta no jutjar, no en saben més. El teu camí serà llarg, i no sempre et trobaràs envoltat/da de persones capaces d'entendre i saber estar. Per molt que t'estimin i vulguin estar al teu costat, pocs seran amb els qui sentis aquell espai de silenci càlid, tan necessari com difícil de definir i explicar. No es tracta que tinguin més o menys qualitat, només que el teu interior necessita moments impossibles de descriure, i t'anirà portant de la mà si el deixes fluir sense jutjar-te ni jutjar-te. Simplement segueix aquestes sensacions internes, respecta-les. Ho entendràs més endavant.

9.- Atreveix-te a demanar respecte al teu cercle més proper. Vas a veure reaccions de tota mena, et trobaràs amb els qui creuen saber el que necessites en cada moment, aquells que, amb tota la bona voluntat del món, imaginen que coneixen la teva situació a ulls clucs i, sense previ avís ni consulta, truquen a la teva porta disposats a passar el dia fent-te companyia. La teva vida s'ha enfonsat completament i necessites temps i espai per tornar a donar-li forma. Demana'ls que respectin el teu plor i la teva soledat, si així ho desitges, sense intentar distreure't o animar-te, tret que li ho demanis explícitament. Pots fins i tot disculpar-te per endavant, per totes aquelles possibles sortides de to provocades pel teu estat de xoc; explica'ls que potser no reconeguin algunes de les teves reaccions, simplement perquè ja no ets la mateixa persona…, has mort juntament amb l'ésser que donava sentit a la teva vida i necessitaràs temps. I per la teva banda, si pots, intenta aprendre a deixar-te voler per aquells que volen ajudar-te, encara que no sàpiguen exactament com. Dóna'ls temps també i dóna-t'ho també a tu.

Xavier Muñoz és autor de Tarannà Edicions i de "El Camí del Dol" i "Sense Carta de Navegació". Després d'una llarga trajectòria com a psicòleg, el seu treball d'assessoria a empresaris i públic en general es va veure truncat per la malaltia de la seva dona, i ho va deixar tot per acompanyar-la fins als últims dies. Imparteix cursos i conferències sobre com afrontar la mort d'un ésser estimat, alhora que seminaris especialitzats per a directius i alts càrrecs, en què atén per igual el factor de rendiment laboral com l'humà.